Situada al nord de la capital, València, Alboraia és un municipi històric de gran importància. La seua capacitat productiva al llarg dels segles ha alimentat a romans, àrabs, medievals i ho continua fent fins als nostres dies. Connectada amb l'urbs, Alboraia mira a la mar, a la seua terra, la que dona menjar, i encapçala un paisatge i una cultura única que s'ha recollit en el que es diu l´horta Nord.
La ciutat d'Alboraia troba el seu origen com a nucli urbà en una alqueria andalusina. Des d'aquells primers assentaments del segle XIII, el municipi ha sigut històricament un territori rural molt dependent de la ciutat i viceversa. Les antigues alqueries eren una continuació de grans urbs i es creaven amb la intenció d'establir poblacions encarregades de labors agrícoles. Per tant, el creixement d'Alboraia està íntimament lligat a la seua terra, a l'aigua que corre pel seu territori, als productes que des de fa segles donen les seues collites.Aqueixa herència encara es veu i se sent en els seus paisatges i en els costums dels seus veïns. Les quatre séquies (Montcada, Tormos, Rascanya i Mestalla), històriques companyes d'aquest territori de l´Horta Nord, es presenten a l'agricultor i al viatger com una constant, mentre inunden els camps de cultiu al nord del Túria, principalment de xufa que ja envaïa les seues terres des del segle XVIII, però també de creïlla o de ceba.Tot el terreny cultivable està pràcticament dedicat al cultiu hortícola, de planta xicoteta, que permet tindre una visió àmplia d'aquesta horta històrica que, com a fons escènic, pel barranc del Carraixet, té a la mar Mediterrània.Entre les antigues barraques, ermites i els camins de l'època musulmana, trobem un municipi que s'ha desenvolupat industrial i turísticament, però que sap d'on ve. Per això posen en valor la seua producció local que és el seu autèntic segell d'identitat.
Quan els musulmans van conquistar València a principis del segle VIII, van constatar les similituds de l'horta nord d'aquesta terra amb les de la Vall del Nil. Es van aprofitar del treball previ que havien realitzat els romans i construint séquies van regar amb aigua del Túria tota aquesta part al nord de l'actual capital. Els musulmans van revolucionar l'agricultura amb els seus coneixements avançats i van introduir nous productes com l'arròs, el sucre de canya, alguns cítrics que encara es mantenen, els pistatxos, els albercocs o el meló d'Alger. En els terrenys que ocupen l'espai entre el Túria i el barranc de Carraixet van començar a cultivar la xufa per a extraure la seua llet vegetal. Fins que en 1238 Jaume I, previ pas del Cid, els va reconquerir i tots aquests camps van quedar sota la seua jurisdicció i el treball dels seus vassalls.Aquesta situació feudal no va canviar fins al segle XX, quan els llauradors, amb molt d'esforç, van començar a comprar els camps als seus senyors i a ser independents gràcies a treballar de sol a sol. Sense luxes, però ja sent propietaris, eren autosuficients a través del que els animals i la pròpia terra els podien donar: fem per a abonar i continuar cultivant.El treball d'aquests agricultors que treballaven de sol a sol, de dilluns a diumenge, va convertir a l'horta valenciana en una de les àrees productives més importants d'Espanya fins a 1990.L'auge del turisme, els baixos marges de beneficis de l'horta i la falta de relleu generacional estan canviant el paisatge cap a un més urbà. Des de l'any 2000, la consciència de mantindre aquest llegat històric i cultural ha fet que es desenvolupen lleis per a protegir l'horta, les seues tradicions i les persones que d'ella viuen.
%201.png)
